La monoparentalitat, llevat d'excepcions, és considerada com un estat no desitjable i una etapa de trànsit cap a la reconstrucció familiar. Tot i que les parelles amb fills segueixin essent el model familiar més comú, les famílies monoparentals no només van en augment, sinó que a més es produeixen cada vegada més dora a causa sobretot de la menor resistència de les persones a conviure amb algú que no compleix les seves expectatives. Com a conseqüència, s'ha produït, al seu torn, l’augment de nens en edat escolar que conviuen amb un sol dels seus progenitors, essent necessari capacitar els professors per treballar conjuntament amb aquest tipus de famílies i oferir la resposta educativa més adequada. En aquest sentit, considero necessari fomentar els estudis sobre les famílies de caràcter monoparental tan freqüentment oblidats en el discurs familiar.
Pel que fa a l'educació que el nen rep en aquestes famílies, hi ha la idea generalitzada que és inadequada per al seu desenvolupament. Com afirma Gaviria(1988) "Aquest deteriorament de l'estructura té un fort efecte en la socialització del nen, a causa de les mancances de tipus afectiu, de models d'orientació i control que implica la manca d'un dels pares ". No obstant això, aquesta afirmació ens sembla si més no arriscada, per no dir imprudent. La monoparentalitat exigeix una sèrie de modificacions tant en el progenitor que custòdia i tutela als fills com en aquests, però això no significa que aquestes persones no siguin capaces de fer front a aquestes situacions i mantenir unes relacions respectuoses amb els seus fills, d'amor i disciplina, en què el nen es formi saludablement. No en totes les famílies monoparentals les mares es troben incapaces d'assegurar el compliment de les normes, ni sucumbeixen fàcilment davant els desitjos dels seus fills en els processos de negociació familiar, ni són excessivament sobreprotectores o permissives. Aquests models educatius no són exclusius de les famílies monoparentals. La tasca d'educar els fills mai és fàcil, tant si la llar familiar està format pel pare i la mare, com si es tracta d'una família de caràcter monoparental.
Como bien dices, al final del texto, no tiene nada que ver que una familia monoparental sea menos adecuada para los hijos que una familia con los dos progenitores. Si la madre o padre que cuida de sus hijos puede cumplir las mismas funciones que aquella en la que haya tanto madre como padre. Opino que segun lo que afirma Gaviria es demasiado extremando y como bien has dicho imprudente.
ResponEliminaSi que cuesta más criar a unos hijos una sola persona pero no por ello quiere decir que no pueda cumplir sus funciones.
Estic totalment d’acord amb el que explica i afirma Gaviria, ja que penso què, no té per què haver-hi diferencies de creixement entre un nen que viu en un nucli familiar monoparental, o aquell que ha viscut creixent amb els dos pares.
ResponEliminaPenso que el debat que és crea, sobre les famílies monoparentals, és de caire més mediàtica, que no pas sobre la realitat que ens volen fer creure que aquests nens seran diferents pel fet d’haver crescut amb un tipus diferent de família a la qual denominem tradicional.
Per tant crec que el nucli familiar és indiferent pel creixement d’un menor, ja que el seu desenvolupament serà degut a com sigui tractat en la família ja sigui aquesta monoparental, famílies homosexuals o les denominades tradicionals.