En relació a l'altre entrada, demanant altre tipus de recursos més de caire socioeducatiu, vam veure aquest. Aquest documental l'hem vist tots, hem vist els seus efectes també sobre les persones.
Aquesta gent que participa en el recurs, no necessita essencialment una assistència diària o temporal a aquells espais més sanitaris ja que ells es troben bé amb si mateixos.
Com vaig dir abans és molt important treballar AMB LES CAPACITATS i no amb les discapacitats. Un bon exemple és aquest recurs, on treballen amb les capacitats creatives i artístiques d'aquestes persones, que per estereotips col·lectius ens pensem que no valen per a certes coses. I està comprovat que no és així, que aquestes persones per culpa de la societat necessiten el doble de motivació per a sentir-se útils per a fer quelcom. Quan troben aquesta motivació, i a sobre l'agraeixen i els valoren el treball fet encara es donen per més satisfets.
En aquest recurs, no és important ni quan tardés a fer el treball no com ho fas. Tot està bé, i tot treball es valorat pel seu significat i el seu esforç.
Aquesta gent necessita valoració i recompensa ja que, malauradament, moltes persones creuen que ells no son "capaços" de poder arribar fins a un museu i que li comprin les seves obres d'art. I quan dic obres d'art, dic altres treballs que fan molts recursos per a poder així donar-lis motivació per a seguir i de fet que es sentim com a persones que formen part d'un tot col·lectiu.
La meva demanda en aquesta entrada és que necessitem més recursos d'aquest caire per a poder ajudar psicològicament a aquestes persones que potser, no han sigut tractades com veritablement es mereixen.
Olga estic totalment d'acord amb la teva opinió sobre que s'ha de treballar amb les capacitats de la persona i deixar de banda les discapacitats.
ResponEliminaLa visualització del vídeo que comentes en aquesta aportació em va emocionar molt. No se m'hagués acudit mai la creació d'una associació en la que tracta tant bé les capacitats de les persones. Com vam poder veure, es pot extreure un gran profit de les coses que ells mateixos realitzen, i que com vam poder veure en el vídeo, ni els professors entenien com ho feien, però que servien per a que ells sentin útils, i que les seves obres, ajudin en molts aspectes.
La motivació que tenen és incalculable, i els beneficis per a la pròpia persona igual.
Desitjo que aquest tipus de associacions puguin extendre's arreu al món, i no es quedin solament en una experiéncia concreta.
Jo també estic d'acord amb les meves companyes Olga i Ruth.
ResponEliminaConsidero que cal valorar i construir des dels aspectes positius i capacitats de les persones, com ja han comentat,i a arrel d'aquí continuar avançant. Per altre banda, crec que el recurs presentat, tractat durant la pel•lícula que vam veure, és molt interessant. No és un recurs, com molts d’altres, en que tot esta sotmès a unes determinades línees d’actuació i d’acompanyament. Aquí es deixa llibertat a la persona per tal que aquesta creï i treballi en el que vulgui. No es té en compte quant triga ni com ho fa, només el resultat final de les seves creacions, basant-se en la implicació i esforç que els hagi comportat.
Crec que un recurs d’aquest tipus pot ser molt beneficiós per a aquestes persones i el desenvolupament de les seves capacitats, les quals crec que de vegades queden mancades a causa de les limitacions amb que es troben en altres tipus de recursos.
Jo la veritat és que després de veure el documental el primer que vaig pensar és : fem-ho aquí, ja!
ResponEliminaDes de el meu punt de vista les expresions artístiques com la música, la pintura, la dansa, … són el llenguate univesal per excel•lència. Quan ens trobem amb col•lectius exclosos, que han deixat de “comunicar-se”, que han deixat de ser compresos per al societat. Que millor que deixar al seu abast eines i recursos perquè novament pugin tornar a conectar amb el món, perquè es tornin a sentir vius i lliures. Pot sonar molt utòpic, però crec que l’art et pot arribar a donar això i moltes coses més.
Al documental veiem una dona gran que no parla, que no té cap tipus de llenguatge, però si més no ja té un mitja per fer-ho i és les seves escultures. Unes escultures que segurament, si et pares a mirar-les podràs arribar a entendre-la a ella i a la seva manera de veure les coses.
A banda d'això crear et dona una sensació de poder, de satisfacció, de sentir-se útil i autosuficient. Aquest taller que veiem al documental és això un lloc on fa del "malalt" un artista, un protagonista, una persona com deieu amb capacitats i no amb discapacitats.