Podem afirmar, que cada cas, és únic i diferent, per tant la relació que cada nen estableix amb la seva família és també diferent i particular.
Vos exposaré el cas concret del Juan, ell tenia 1 anys quan juntament amb quatre germans més, van ser trets, desprès d’un llarg procés, del nucli familiar. La mare va renunciar a tot tracte amb els nens, però el pare cada tres setmanes tenia dret a visita sempre baix la supervisió d’un educador.
Podria afirmar que el nen tenia el seu pare idealitzat, tot i només tenir relació amb ell un cop cada tres setmanes, era impensable veure un mal gest, mala paraula, del nen cap al pare, diferent era el pare cap als nens.
Els anys han anat passant, i ara el Juan, té sis anys, i les visites que, en un principi eren regulars, amb el temps han passat a ser molt espaiades per no dir quasi bé inexistents. Fent que això li provoqui al nen un estat d’angoixa i tristesa, ja que en moltes ocasions se’ls hi preparen visites i un cop allà el pare no apareix.
Tot aquest estat de tristesa, ansietat i angoixa fa que el nen se desestabilitzi i fa aquesta desestabilitat emocional, la canalitzi de manera agressiva cap a educadors, professors i iguals, és a dir, cap aquelles persones que més relació i comparteixen amb ell.
Quina vida li depara a aquest nen, si té sis anys, i l’únic que ha conegut ha estat la vida a un Crae? Per molt bé que allà se’l tracti, cuidi, i vetllin per cobrir-li totes les necessitats, mai es pot compara, amb una vida amb família.
Després d'estar en contacte amb els diferents professionals que tracten amb el nen, tots coincideixen amb l’idea que, el millor que li podria passar al Juan, és que els pares renunciessin a la custodia i així tindria l’oportunitat de ser adoptat, i començar una vida fora del Crae, una vida per ell és desconeguda, una vida en família, ja que l’acollida tot i també ser un recurs factible, això suposa que cada més aquesta família acollidora tingui la visita de professionals i l’ haver d’anar gestionant i tramitant permanentment papers i més papers, sense tenir mai la seguretat de quant de temps estarà amb la família, i això provoca que aquestes, en ocasions no s’adaptin a la situació.
Com en el cas del Juan deuen haver moltísims nens en aquesta situació. Tots els nens necessiten una estabilitat, uns referents amb qui establir el vincle. Aquest nen si que es veritat que deu estar molt ben atès en el CRAE no ho dubto, però encara que aquest centre supleixi moltes carències de tot tipus que el infant no obté, aquest no és una família, qui estan amb ells cada dia són professionals que estan allà per complir la seva tasca. El que vull dir és: Ells no es donen compte de que els seus referents, educadors, estan allà per “obligació”? Suposo que tot deu ser tant complicat….Desconec tot el que envolta els CRAE’s, però deu ser molt difícil treballar en aquest àmbit… En el cas del Juan la Míriam té raó, si el pare no vol la custodia seria molt millor que renunciés directament i aquest nen tingués la opció de viure en una família. Un altra tema és si aquest nen després s’integraria bé en aquesta nova vida. D’aquest tema si que he vist molt coses…m’ha tocat d’aprop perquè la meva família i jo vam adoptar un nen guapíssim amb tres mesos i ara ja d’això ja fa 14 anys. El fet d’adoptar-lo de tant petit no ens ha portat de “moment” problemes gaire greus, però conec tants casos difícils! No nego que sigui molt maca l’adopció però també hem de ser conscients de totes les conseqüències que pot portar adoptar . Conec una nena adoptada xineta amb 4 anys que ha estat 2 gairebé tancada en una habitació i que porta un retràs a tots els nivells de 2 anys, millor no os explico el que senten els pares adoptius. Una adopció és molt dura i no sempre surt bé, com li dius a un infant o a un adolescent que ha estat vivint tota la seva vida en un centre, que de cop li “enxufen” una família que no elegeix, a la que no estima. A més a més el fet d’haver estat mitja vida donant voltes per centres i cases que creieu que no li passa factura? Van patint pèrdues una darrera l’altra. Tot és molt complicat i crec en la nostra professió però hem de ser conscients que mai li podrem treure a aquests nens el dolor. Coma molt els podrem ajudar a canalitzar-lo, però re més.
ResponElimina