Davant d’aquesta qüestió, la tendència predominant ha estat considerar que l'absència d'un dels progenitors, generalment la figura paterna, produeix greus seqüeles en la educació dels infants. Són nombrosos els estudis que posen de manifest que els nens que creixen sense els seus pares presenten seriosos problemes de salut mental, d' embarassos en l'adolescència, d'interrupció dels seus estudis, de riscos en el seu procés d'emancipació, de tenir problemes amb la llei, etc. (McLanahan i Sandefur, 1994; Timms, 1991; Angel & Angel, 1993). De tots els efectes que es vinculen la monoparentalitat a les famílies la més estudiada ha estat la relació entre l'absència de la figura paterna i la delinqüència dels fills. Se sosté que la funció paterna té un paper important en la capacitat d'autocontrol dels impulsos en general i de l'impuls agressiu en particular. No obstant això, crec que els rols de gènere tradicionals han entrat en crisi i el pare ja no és la autoritat indiscutible en la família actual, almenys en la societat occidental, s'han produït profunds canvis que s'allunyen d'altres formes o models donats en el passat.
Els elements referents a les famílies monoparentals que porten a una major vulnerabilitat de l’infant o l’adolescent a caure en risc d’exclusió social són els següents:
- Absència d’un dels progenitors
- Canvi de rols
- No establiment del vincle amb tots els referents “establerts per la societat” (pare i mare)
- Inestabilitat emocional
- Estructura “no normalitzada” en la societat
- Altres secundaris (sobrecàrrega en el progenitor, manca de temps, soledat, baix nivell econòmic, etc).
Aquests elements, poden desembocar en greus problemes d’afectivitat, inestabilitat emocional, etc i aquests a la vegada poden portar al infant o a l’adolescent a la recerca de la seva satisfacció personal i la seva felicitat a través de conductes inadequades, violència, bandes, droga dicció, etc.
La veritat que aquest tema em sembla molt interessant i on es pot generar un debat molt ric i amb diversos punts de vista. Un dels problemes més greus que veig és el canvi tant brutal que s'ha donat de la percepció de família des de fa uns anys enrere... La autoritat en la família ha passat de ser el patriarca de la família (pare) i que la mare era la que s'encarregava de les feines de la casa i dels fills i també dels pares o sogres a càrrec.
ResponEliminaHem passat d'una model autoritari acceptat a una passotisme en el model patern. Abans havia molta autoritat i disciplina, cosa que ara s'ha perdut fins el respecte i la bona conducta. El procés de canvi ha afectat en voler deixar l'autoritat de banda i em va passat al deixar fer sense cap tipus de regles ni normes...
Aquesta llibertat total que donen els pares als seus fills comporta que el nen vulgui fer el que li dona la gana, i en ocasions arribar a pensar que la seva mare o pare sigui el seu "amic". La llibertat de la que parlo pot portar a que els nens tinguin conductes per a cridar l'atenció, com deixar els estudis, comportaments violents a l'escola, etc. Molts motius d'aquests podem comportar una exclusió social per l'infant.
Estic totalment d'acord amb el que diu la Ruth. No crec que la culpa de que els fills no estudiin, tinguin problemes amb les drogues, siguin conflictius i d'altres coses més, sigui per culpa de que els pares s'han divorciat, o ha mort, o viu lluny, etc.
ResponEliminaCrec que més que res és conseqüència de la percepció que es té ara de la família, de la llibertat que comencen a donar els pares a edats primerenques, a la societat consumidora, a molts elements que poden causar això.
Cal tenir en compte que és molt difícil encarregar-se d'un fill quan ets mare soltera o vidu. El fet de cuidar al fill, alimentar-lo i educar-lo ja no és cosa de dos, sinó d'una sola persona i és una muntanya molt més complicada.
No crec que culpar les families monoparentals de l'exclusió social dels seus fills sigui la millor solució.
Si que és cert i que també vull comentar que potser la conducta dels fills de famílies monoparentals es dóna com a conseqüència de la no superació de la separació dels pares i no com a la educació que li està impartint o el pare o la mare.
Quan una parella es divorcia saben que el més important és l'infant que tenen en comú. Jo no crec que els fills de pares divorciats tinguin més vulnerabilitat alhora d'excluir-se. Jo, des de la meva opinió, dic que el risc el provoquen les actituds dels pares cap al nen.
ResponEliminaPenso que si els apres es divorcien han d'implicar-se molt més en la relació amb el fill ja que potser no el veus tots el dies, tenir relacio bona o cordial amb la mare ja que per al fill no deixen de ser dos referents i per últim intentar seguir essent el referent a pesar dels obstacles que poden tenir: temps, trobades, relacions, emocions.
Si el fill no deixa de pensar que en té dos pares, que encara que ja no s'estimen o no estan junts, están amb ell crec que els problemes poden ser minoritaris.
Moltes vegades causa més risc els diversos problemes de la relacio dels pares com: discussions, crits, faltes de respecte, etc que el propi divorci o separació.