...a quina conclusió arribem?

Crec que la monoparentalitat en si mateixa no és bona ni dolenta, es genera per un model determinat de societat i en el nostre context social ve acompanyada d'una sèrie de condicions de tot tipus. No en va apareix freqüentment després d'un procés difícil i molt dolorós on la necessària reestructuració personal i familiar es veu acompanyada de canvis importants, en els quals, unes vegades més i altres menys, la confusió i desorganització personal, familiar, econòmica i emocional superen en força als recursos que tots tenim per a la resolució de les nostres crisis i conflictes. És així mateix un procés, o millor dit una part un procés, evolutiu en l'àmbit personal i familiar bastant desconegut, davant del que la major part dels seus protagonistes es troben desorientats i mancats de recursos. Encara segueixen vius molts mites i estereotips relacionats amb la necessària bondat de la "família intacta" i els desastres que comporten "l'absència del pare" o l'educació dels fills / es per part de progenitors separats i / o divorciats. Malgrat el que prejudicis i injustament es diu des de posicions tradicionals, el divorci i la separació poden ser solucions alternatives a formes de vida familiar conflictives i viscudes com a molt doloroses. Crec que la família monoparental pot ser perfectament funcional i no té perquè ser més negativa en l'autoestima dels nens i nenes que una altra més tradicional, si el pare i la mare o un d'ells, elaboren adequadament el procés re organitzatiu que suposa a diferents nivells, emocional, educatiu, relacional, familiar, social, econòmic, educatiu, etc. aquesta nova realitat personal i familiar. Tot i això, si que es veritat, que aquest tipus de famílies creen contextos de vulnerabilitat, i que si que pot ser probable que els fills d’aquestes famílies monoparentals caiguin en el forat de l’exclusió social, però el fet de formar part d’una d’elles no és una causa directa, hauran d’aparèixer altres elements relacionats amb ella per què els infants i adolescents estiguin en risc. Parlem de pocs recursos econòmics, sobrecàrrega, soledat, etc.
Per acabar, és important dir que és un tema “recentment nou” i que encara no està força estudiat. Encara estan sorgint noves polítiques socials sobre aquestes famílies en el nostre país i encara a nivell mundial no es considerada a tot arreu com una “família normalitzada”, per tant és difícil encara endinsar-nos i trobar conclusions i solucions clares.