Els nens amb malalties de llarga durada - Estat d'ànim/ Com es senten

Primerament expossaré les possibles maneres en que un nen viu la malaltia que pateix. Després explicaré, segons l'edat, com ho viuen o les sentiments que hi ha quan es realitza el diagnòstic de la malaltia que pateix.

Segons Aldecoa J. (2001), l’infant pot viure la malaltia de maneres molt diferents:

a) Com un fracàs personal (cert sentiment d’inferioritat).

b) Com un sentiment d’abandó.

c) Com un sentiment de culpa.

d) Com un càstig.

e) Amb por (perquè no saben què és o com evolucionarà).

f) Amb sensació de manca de control (impotència).

g) Amb acceptació de la malaltia.

Un altre punt és la pèrdua d’espais que experimenta l’infant. Quan ha d’ingressar en un centre hospitalari, el pacient deixa el seu entorn habitual. Això implica deixar la seva llar, la seva habitació, les seves rutines i horaris...per entrar en un entorn moltes vegades desconegut.

En el moment en que es coneix el diagnòstic, els nens es solen preguntar si moriran o no. A partir d’aquí, segons l’edat, arribaran a entendre en major o menor mesura la malaltia i donar a conèixer els seus sentiment i les seves pors.

El nens més petits, manifesta la preocupació per la por de separar-se dels seus pares i dels seu entorn durant tota la seva hospitalització.

Els nens de 2 a 7 anys, entenen millor que és una malaltia, tot i que la majoria de vegades la vinculen en algun fet concret, com pot ser el mal comportament, ja que creuen que la malaltia passa per alguna raó. Per tant, és important que aquest infants sàpiguen que ells no són culpables de la malaltia i que aquesta no és cap càstig. Tot i que se’ls ha d’avisar que és normal tenir emocions com la por, l’ansietat i la tristesa.

A partir dels 7 anys, la comprensió tant de la malaltia com del tractament és major. Se’ls pot explicar la malaltia i el tractament de forma més detallada i així treure’ls de dubtes i preocupacions sobre com els afectarà la malaltia.

El nens majora de 12 anys, entenen la complexitat de la malaltia i els efectes del tractament.

Al llarg del tractament, el nen ha d’exposar-se a procediment estressant, com la radioteràpia, la quimioteràpia, etc. Moltes vegades són més doloroses els tractament que la pròpia malaltia. Això pot comportar a que els infants tinguin comportaments negatius extrems, cridin, s’oposin, es resisteixen i mostrin una poca col·laboració amb el personal sanitari, cosa que pot dificultar l’adherència al tractament.

Els professionals del somriure, que treballen amb els infants que pateixen, faciliten que aquest nens es relaxin i no pensin amb tot allò que estan vivint (els pares tristos, tot el dia estan en una habitació, moltes proves, dolors...). I per uns instants estan contents, s'obliden que estan en un hospital i gaudeixen la seva infantesa, que són nens igual que la resta i també aquest professionals creen una esperança en aquest, no estan tant malament personal i sentimentalment, lluiten per aconseguir acabar amb aquella malaltia.